26

mar 2019

Què podem perdre els treballadors i les treballadores?

26 de Marzo de 2019. Josep Antoni Carrascosa

Abril i maig, dos mesos de cites electorals de màxima importància. La primera per ser eleccions generals, i la segona en el nostre cas a les Corts Valencianes. I, llavors ací comencen a sorgir algunes preguntes. Què podem perdre els treballadors i les treballadores? O per contra, què podem guanyar?


Per descomptat la majoria social podem perdre molt si avancen les polítiques econòmiques de caire laboral i social que fins a l’eixida del PP del Govern foren aplicades des del vessant de l’austeritat per a la majoria social (reforma laboral, reforma i retallades en les pensions, retallades estructurals en sanitat pública, educació, serveis socials i sequera d’oferta d’ocupació pública) aquesta fou la recepta carregada d’una gran dosi neoliberal per reconduir els perversos efectes de l’anomenada crisi.

Doncs bé, sembla ser que el manual i full de ruta no canviarà, tot i sabent que el balanç d’aqueixes polítiques han estructurat una societat més dual i precària. S’han originat grans bosses de col·lectius de treballadors i treballadores pobres, i a més a més la precarització del treball ha esdevingut en nivells de desigualtat que són sens dubte la base de l’exclusió social. La devaluació del treball i dels salaris han estat una eina estratègica de la competitivitat, i del transvasament de rendes del treball cap a les del capital. Així doncs, el treball barat i temporal ha anat substituint al treball fix i decent.

S’ha rescatat la banca amb 70.000 milions d’euros però, no així les persones, i hem vist com els desnonaments han tirat al carrer milers de famílies, és a dir, una política que ha fet palés allò de (dèbil amb el fort i fort amb el dèbil). La crisi ha donat per a molt, també per a fer retallades en les llibertats individuals i col·lectives i ha situat el dret a la vaga en un dret vigilat, restringit i delicte, per això, no hi ha excuses per a la derogació de l’article 315, del Codi penal, aleshores, no havíem vist tants treballadors desfilant pels tribunals per exercir un dret fonamental.

Tanmateix, encara que no en la mateixa perspectiva cal derogar i reformular la reforma exprés de la CE, article 135. I, si introduïm en el debat social el sistema públic de pensions i el fons de reserva que s’ha quedat a zero, fons que disposava no fa massa temps de més de 60.000 milions d’euros, a més de les decisions unilaterals amb l’excusa de la “crisi” en matèria de pensions està clar com l’aigua que l’alternativa no és la proposta dels partits de la dreta que pensen més en la privatització o capitalització del sistema que en les polítiques que mitjançant la fiscalitat i la tributació sostinguen el sistema públic de pensions i la seua viabilitat necessària com un element de vertebració social i de justícia intergeneracional.

Sembla ser que el discurs econòmic únic de l’economicisme liberal s’endinsa en el cognom “mercat” més que en el nom propi “economia social” trencant i restant els equilibris capitals d’una economia productiva i social que és el motor de vertebració i avanços del conjunt d’una societat oberta i democràtica que ha de respondre al fet de la globalització sense perdre l’horitzó de la construcció permanent de l’estat del benestar i les garanties d’oportunitats de treball i desenvolupament dels coneixements que les generacions més joves ens reclamen. Els vots tenen la capacitat de conformar governs amb les persones o per contra governs sense les persones i les seues legítimes aspiracions o necessitats vitals.

Això, és a grans trets i molt resumidament el que ens hi va en les properes cites electorals, i a més a més en el cas dels valencians i de les valencianes se suma que arrosseguem ja massa temps de greuges. Per això, no podem seguir sent maltractats per un infrafinançament injust, i tampoc podem seguir a la cua de renda i d’inversions en infraestructures (educació, sanitat) o per al desenvolupament industrial del territori, a més de les polítiques socials i dels serveis públics bàsics.

Però, hi ha una altra cita electoral que no podem oblidar o restar-li nivell, les eleccions al Parlament Europeu en aquest moment també són decisives per a nosaltres, la política europea no està allunyada del dia a dia i de les seues repercussions econòmiques i socials que tenen les decisions a Brussel·les o Estrasburg. La construcció europea no pot ser sols una moneda com a signe de la unió, un nou contracte social, i un canvi d’estratègia europea on el federalisme integrador vaja obrint-se camí i les polítiques de convergència salarial, fiscal i de model social europeu solidari i integrador siguen la referència.

La crisi del sector citrícola (taronja) i l’agricultura mediterrània en general té molt a veure en la desconsideració d’Europa amb regions potents com la valenciana en producció agrícola, la manca de protecció del nostre mercat interior davant de la política permissiva i especulativa amb els interessos financers en tercers països que acabaran per enfonsar el sector i tota una economia i cultura pròpia, cal reflexionar i ser conseqüents. Una Europa que recupere plenament els valors i principis de la igualtat, la legalitat i la fraternitat!

Últimas entradas

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para optimizar su navegación. Si continúa navegando está dando su consentimiento para su aceptación y nuestra politica de cookies, haga click aqui para más información y ver cómo desactivarlas.