El relat de la gestió de la casa comuna ha aconseguit un punt de no retorn en temps pandèmic. Les transformacions a les quals ha de fer front exerceixen un efecte sàndwitx per al món del treball en totes les seues dimensions. No en va, la rellevància de la centralitat del treball durant la pandèmia ha permés que el tremend colp patit a l'ésser humà possibilite replantejar diferents escenaris futurs.

Una primera dimensió vinculada a la transformació digital exerceix una pressió al treball entre maximitzar beneficis del capital i l'abaratiment de la tecnologia. Els mecanismes de fugida del dret del treball cap a altres formes mercantilistes que devaluen el factor treball, quan no els invisibilitzen directament.

Una segona dimensió vinculada als processos productius i de consum amb l'impacte mediambiental. La situació d'emergència climàtica ocupa una preocupació social prioritària que requereix passar acceleradament a l'acció. Amb totes les arestes i matisos que hi ha, o la majoria social adapta i governa aqueixa transformació, o les perspectives d'impacte auguren una crisi de civilització sense precedents en l'escala humana.

Una tercera dimensió confronta l'economia amb les necessitats de les persones. Ací posem de manifest el valor del treball de les cures a la persona amb els actuals indicadors de mesurament de l'economia. El desigual valor del treball per a dones i homes fomentat per una economia financera globalitzada que ha provocat les majors taxes de desigualtat social i bretxa de gènere, malgrat els seus ritmes de creixement de l'últim lustre.

La quarta dimensió, en estreta relació amb l'anterior, aborda el treball com a factor essencial del sosteniment dels sistemes de protecció social. Al comentat anteriorment, cal addicionar elements com els creixements de l'esperança de vida i la població mundial. Establir uns sistemes harmonitzats de protecció social requereix de tots els enginys de les institucions del món del treball per solidificar una esperança per a una vida digna.

La COVID-19 ha posat de manifest la rellevància de totes aquestes i ha arraconat alguns dels mantres sobre els sistemes de gestió empresarial i el model productiu que mereixen la nostra consideració.

Les cooperatives, fonamentals durant la pandèmia. Centrarem l'atenció en els models de gestió cooperativista en relació amb altres formes jurídiques societàries. Resulta indubtable que, tal com assenyalava Guy Rider, director general de l’OIT, “les cooperatives de productors i consumidors han sigut fonamentals per a mantindre les cadenes de subministrament de béns i serveis essencials en posar l'accent en les seues comunitats i relocalitzar les economies” mentre que “les cooperatives industrials, socials, i de treballadors han transformat els seus productes i serveis per a satisfer l'apressant demanda local d'equips de protecció, d’aliments, de subministraments i d’atenció social tant en mantindre una activitat essencial per a les persones i la seua cura”, complint així una funció essencial en benefici de la triple dimensió social, mediambiental i econòmica.

Segons dades d'Eurostat, Espanya ocupava el 4t lloc en volum de persones treballadores a través d'empreses d'economia social, i és la 3a en nombre d'elles. La llarga tradició d'aquesta forma societària a països de l'Europa Mediterrània i a Alemanya ocupen un percentatge molt important en PIB (A Espanya prop del 10 % i el 12,5 % en ocupació segons un informe de Fundación Alternativas l’any 2019).

Per això, davant la crisi econòmica derivada de la pandèmia i les conseqüències duradores que plantegen, tornen a sorgir debats d'enorme interés en l’aspecte social i sindical amb vista a l'assumpció per part de les persones treballadores de l'organització i la gestió de l'empresa davant una reestructuració o situació de crisi.

L'exemple italià. Recentment, a Itàlia s'ha subscrit acord entre Confcooperative, Legacoop i AGCI amb les organitzacions sindicals CGIL, CSIL i UIL per a la promoció i el desenvolupament de treballadors buyout (adquisició d'empreses dutes a terme pels mateixos empleats). Amb aquest, es pretén anticipar als efectes negatius que deriven dels procediments preconcursals i concursals. Des dels agents socials, s'ha valorat com un element central per a l'interés general de la societat, ja que estimula un sistema orientat a les polítiques actives d'ocupació, i genera mecanismes d'autoocupació, redueixen l'elevadíssim cost de les polítiques passives d'ocupació. A més, no hi ha dubte, de reduir la dispersió d'activitats productives i de mà d'obra arrelada al desenvolupament i a la vertebració de territoris.

Resulta important destacar la participació tripartida (governs, empreses i organitzacions sindicals) que analitzen i supervisen el progrés de situacions empresarials potencialment objecte de compra per les persones treballadores a partir d'indicadors específics, amb campanyes de sensibilització, de formació i d’implicació de totes les eines de suport financer addicional, entre aquestes, la participació de l'Administració.

Un canvi cultural possible. És inevitable preguntar-nos si la translació mimètica d'aquest acord seria possible en l'ordenament jurídic espanyol i, el que, al nostre judici, resulta més important, tenim el conjunt de coneixements, costums, manera de vida per a dur a terme mesures d'aquest impacte?

Respecte a la primera qüestió, derivarem a opinions més qualificades com la del professor Eduardo Rojo o la del professor Antonio Baylos que en les seues llargues trajectòries professionals han analitzat aquests supòsits de reestructuració empresarial.

Respecte a la segona pregunta, val la pena destacar alguns elements per al debat que expliquen la relació entre el sindicalisme i les empreses cooperatives i d'economia social. Partint d'objectius similars: democratització de la presa de decisions en les empreses i una posada en marxa de béns i serveis que beneficien el conjunt de la societat i el territori, o l'estabilitat en les relacions laborals que garantisquen un manteniment per a una vida digna, trobem suficients elements de recel a les eines de solució acordades a Itàlia.

En primer lloc, són nombrosos els exemples d'utilització d'aquesta forma societària com a mecanisme de fugida del dret del treball. La possibilitat legal de l'elecció de la cooperativa que possibilita l'elecció entre persones treballadores en el règim especial d'autònoms o règim general ha donat lloc a nombrosos exemples de falsos autònoms, per exemple en el sector de les càrnies, que han devaluat el factor treball i han sigut objecte de lluita sindical de primer ordre.

En segon lloc, els mecanismes de democratització de les empreses no han tingut el desenvolupament ni la implantació suficient perquè les persones treballadores d'aquestes formes societàries ostenten majoritàriament aquesta condició.

En tercer lloc, és necessari fer esment als processos de reestructuració empresarial a Espanya. Són nombrosos els intents passats d'adquisició per part de les persones treballadores de la gestió empresarial en crisis anteriors. En molts casos, l'experiència no ha resultat positiva per molt diversos factors: la gestió tardana de la crisi per la direcció sortint, que situa les persones en una posició d'extrema feblesa i vulnerabilitat en la gestió del concurs. Volem ressaltar que la falta de transparència empresarial ací es posa de manifest, unit al foment de determinades societats que han prevalgut l'especulació financera dels actius en detriment d'una economia productiva que redunde en el conjunt de la societat. Però també és mereixedor de comentari la falta de formació i d’informació de les persones treballadores que, en el canvi de rol, han mancat dels coneixements suficients per a la gestió promoguda per la falsa cultura impulsada políticament de l’emprenedoria en l'última dècada especialment.

Tots aquests elements han de ser combatuts a partir de teixir ponts sobre la base de què ens uneix. Considerar únicament els elements que ens separen ens empobreix en la capacitat de construir un relat basat en pràctiques transformadores que tinga com a objectiu prioritari anticipar futurs. Els reptes futurs del món del treball tenen una profunditat mai vista anteriorment, que requereix construir moviments econòmics i socials amb objectius comuns. La declaració del centenari de l’OIT estableix un full de ruta prou inclusiu per a totes les parts que possibilite el futur del treball que volem.