9

mar 2022

La precarietat de les precàries

9 de Marzo de 2022. Cloti Iborra

Amina fa molt de temps que va arribar a València. I encara recorda quan va arribar, «amb l’esperança dels infants» que cantaria Lluís Llach, jove i ingènua. Pensava que arribar era la meta i que una volta ací ja estava. Però no sabia tot el que hauria de passar encara. El més important era aconseguir «els papers» i un treball. Tot i que sense el segon no hi hauria el primer i sense papers no hi havia treball. O que el treball que hi havia era el més precari dels precaris, el que no surt en cap lloc, on no existeixes, res vals i res pots reclamar.


Treball com el de moltes dones de la seua condició: migrant, mora per a més inri, sense diners i sense coneixement de l’idioma malgrat haver-lo estudiat un poc al seu país, va aconseguir treball en el servei domèstic. No li va ser fàcil, perquè moltes famílies no es refien d’una mora que, a més, no entén bé el que li diuen. Tampoc li facilitaven temps perquè l’aprenguera i, a més, no li pagaven gaire. Però no estava per a triar: tenia què menjar, on dormir i, a més a més, havien acceptat una moreta.

Actualment, com Amina, hi ha unes 383.000 treballadores donades d’alta en el sector, però es calcula que n’hi ha unes 600.000 en l’economia submergida. Li parlaren del grup de treballadores de la llar de CCOO PV i un dia s’hi va acostar. Es va assabentar dels drets que tenia, que no eren molts, no entenia perquè tenien menys que la resta dels treballadors i treballadores. Sabia que reclamaven no sé quina cosa d’un conveni internacional, per tal que s’equipararen els seues drets, però li quedava llunyà. Ella necessitava un contracte i on treballava no volien fer-li’n, encara que és obligatori.

No podia imaginar-se que un dia hi hauria una sentència del Tribunal de Justícia Europeu que dictaminaria que Espanya les discriminava i obligaria l’Estat a legislar per tal que pogueren accedir a la prestació per atur, com la resta de la classe treballadora. A través d’una coneguda, Amina va aconseguir que li feren un contracte en una empresa de neteja, tot i que a temps parcial. El 76,7 % dels contractes a temps parcial estan ocupats per dones. Li pagaven molt poc i treballava de valent, però era l’oportunitat per poder obtindre «els papers».

Va començar a anar a aprendre castellà i valencià a l’Escola d’Adults Vicent Ventura i estava encantada. Sembla que la cosa anava, sortia el sol, podria aconseguir-ho, volia deixar de tindre por a ser expulsada. Malauradament, l’encarregat s’havia fixat en ella i sabia de la seua precarietat. Hi ha estudis que diuen que pràcticament una de cada cinc dones assetjades sexualment ho són en l’àmbit laboral. Per si no en tenia prou, la pressió cultural i familiar per casar-se augmentava. No es que tinguera ganes però, total, estava sola i havia passat tant, que un bon home la protegiria i es farien companyia. En quina mala hora!

Aquell encarregat la va embarassar un parell de vegades i no més perquè, per un greu problema de salut li van extirparen l’úter. Li pegava sovint i no la deixava anar a escola, on havia fet alguna amiga, li contava les monedes per fer la compra i, en definitiva, la tenia morta en vida. L’altre dia va escoltar a les noticies que ha esclatat una guerra i va començar a plorar. De veres? Ja no pot suportar tantes desgràcies.

Entre les treballadores de la llar hi ha massa històries de vida com la d’Amina, afortunadament no ho són totes. Ni totes les migrants són precàries ni totes les precàries són migrants ni tan sols la precarietat és exclusiva de les dones, però sí la pateixen majoritàriament. Per això afirmem que la precarietat té rostre de dona. Iniciatives com les de la Fundació Novaterra ajuden a persones en situacions de vulnerabilitat a trobar feina i, per tant, a poder desenvolupar una vida autònoma. Iniciatives com aquestes són valuosíssimes per a transformar històries com la d’Amina en trajectòries professionals dignes.

Entradas relacionadas

Últimas entradas