7

sep 2020

Urgeix un acord que evite el treball forçat a domicili

7 de Septiembre de 2020. Daniel Patiño Miñana

El debat del treball a distància sempre és recurrent en època de crisi. Convé recordar que algunes generacions joves solament han viscut amb elles. El relat mercantilista emplaça a continuar la producció (va succeir en la crisi del 73, en la dels 90, en la de 2008 i en aquesta), fins i tot tenint una pandèmia. Un discurs que propícia iniciatives legislatives de l'una o l'altra tendència, segons el color polític del Govern i la seua capacitat d'establir-hi majories.


A causa de la pandèmia, un important nombre de persones s'han vist obligades a traslladar precipitadament el seu lloc de treball al domicili. En molts casos, les opcions plantejades per l'empresa oscil·laven entre la suspensió del contracte o el teletreball, quan no, ambdós (que exemples fraudulents d'aquests, en tenim uns quants). Això ha requerit tota l'atenció mediàtica i ha posat en l'agenda política la necessitat de reformar aquesta mesura, malgrat comptar amb un marc normatiu de poca implantació i un impacte més que moderat, perquè gran part de les activitats productives no es poden realitzar a domicili. En 2019 les xifres oficials de treball a distància oscil·laven per davall del 5%. Una ferramenta lleument desenvolupada per la negociació col·lectiva, en casos molt puntuals i per a situacions molt concretes.

El marc normatiu es desplega en un article 13 de l'Estatut dels Treballadors de contingut mínim en termes molt bàsics (voluntarietat, principi d'igualtat de drets i garanties, dret de formació, seguretat i salut, llibertat sindical i límits a la jornada), així com un Acord marc Europeu subscrit entre organitzacions patronals i sindicals en 2002 i un Conveni 177 de l’OIT de 1996, encara no ratificat per Espanya en l'actualitat. Per això, la negociació sobre aquest tema s'ha focalitzat en la definició a partir del percentatge de jornada emprat; la voluntarietat de les parts per a la seua acceptació i reversió; reforçar algunes garanties ja enunciades en la normativa actual en matèria de protecció a la salut; límits de jornada; o drets inespecífics com el dret a la intimitat i el repartiment dels costos derivats del treball a distància. Paga la pena recalcar la sobreactuació en les declaracions de representants empresarials, frivolitzant sobre el pagament de la llum, l'aigua i el lloguer del domicili, amb l'advertiment de desplaçar l'activitat fora de l'àmbit nacional.

Tot sembla encaminat a acordar algunes mesures que tracten de donar resposta a aquestes disfuncionalitats. No obstant això, sabem que el treball sindical per aconseguir el compliment d'aquests drets i garanties serà ingent. Ara com ara, no és majoritària la tendència empresarial del treball per objectius, ni la cultura organitzativa que valora la participació conjunta en l'establiment de la càrrega de treball. Ni tan sols ho és la possibilitat d'adaptar els nostres domicilis a llocs de treball amb tot el que se’n deriva, com les possibles conseqüències a la salut en matèries clau com els trastorns musculoesquelètics. És més, en la situació de pandèmia s'han agreujat altres malalties psicològiques que es desenvoluparan amb el temps si no els posem remei. Però és que ni tan sols tenim un sistema d'inspecció que garantisca, en tota la seua extensió, el compliment de la legislació aplicable en els termes disposats en l'article 9 del Conveni 177 de l’OIT.

Resulta innegable la importància d'aconseguir un acord que reculla l'equilibri entre les parts i garantisca la funció tuïtiva del dret del treball. Que els mandats a la negociació col·lectiva es desenvolupen en tota la seua potencialitat i que adapten les particularitats a la realitat de cada sector productiu, entre ells el sector públic. Però han d'anar compassats del necessari reequilibri en la negociació col·lectiva, per partir en condicions d'igualtat, amb la fi que l'autonomia de les parts puga incardinar totes les deficiències patides durant l'estat d'alarma. No podem permetre'ns repetir la imatge que es va fer viral de la dona treballadora en la taula del menjador de la seua casa amb una criatura en la seua falda, el gat damunt del teclat mentre mantenia una videoconferència professional, si aspirem a considerar-nos una societat avançada i amb indicadors de treball decent. Perquè durant aquesta pandèmia no hem “teletreballat”, hem tingut un treball forçat a domicili.

Entradas relacionadas

Últimas entradas

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para optimizar su navegación. Si continúa navegando está dando su consentimiento para su aceptación y nuestra politica de cookies, haga click aqui para más información y ver cómo desactivarlas.