6

ago 2018

No és el final del camí, tan sols un pas més

6 de Agosto de 2018. Ana Belén Montero, secretària de Política Social i Joventut de CCOO PV, i Isabel Barrajón secretària de Moviments Socials, Cooperació i Migracions de CCOO PV

En CCOO PV celebrem la decisió del nou Govern de recuperar la universalitat en l’accés a la sanitat, de reintegrar un dret essencial al qual tota persona sempre hauria d’haver tingut dret per la seua intrínseca condició d’ésser humà.


Es retorna així la dignitat al nostre Sistema Nacional de Salut, després d’anys de reivindicacions per recuperar els drets arrabassats des que el Reial decret llei 16/2012, aprovat per l’Executiu de Rajoy, va comportar la imposició de l’exclusió sanitària de centenars de milers de persones. A les múltiples vulneracions del dret fonamental a la salut es va sumar la situació creada per les últimes sentències del Tribunal Constitucional, que negaven la competència de les comunitats autònomes per a atorgar accés al SNS.

Aquest Reial decret resultà una agressió sense precedents al Sistema Nacional de Salut, ha que unia plantejaments xenòfobs amb una suposada rendibilitat que mai es va demostrar. Aquesta exclusió sanitària s’ha excedit amb les persones més vulnerables, i ha constituït una greu violació de drets humans emparada per una perspectiva de suposada “eficiència del sistema” que no se sosté.

Podem afirmar que un sistema basat en la prevenció és més eficient i menys costós, en termes econòmics, que aquell que limita l’atenció a les portes d’urgències. Però, encara en l’hipotètic cas que haguera sigut una mesura rendible per la rellevància econòmica de l'estalviat, cal preguntar-se: de debò els partits polítics que postulen la defensa a ultrança del principi de “totes les persones som iguals” poden sostenir que unes persones tinguen accés a la sanitat pública i unes altres no?

Tampoc se sosté l’afirmació, encoratjada per l'anterior govern del PP, que les persones migrants sobrecarreguen el sistema sanitari. Pretenia evitar l'anomenat “efecte crida” de la immigració irregular per causes sanitàries. Però, han sigut capaços d’acreditar aquests raonaments? No es pot regular un dret partint de falsos mites o prejudicis! Davant d’aquestes qüestions, solament podem concloure que la societat no ha castigat degudament els executors d’aquestes mesures, que van devaluar el nivell de protecció de drets fonamentals a fites indignes per a la societat espanyola.

No podem oblidar les persones que van evitar acudir al metge per no poder sufragar els costos, que van veure agreujades les seues malalties i fins i tot van morir per no poder accedir al SNS. No podem oblidar els advertiments internacionals que ens deien que cap barrera administrativa pot impedir l’accés a la sanitat pública. Espanya ha estat incomplint els seus compromisos en aquesta matèria i ha vulnerat la Carta Social Europea.

Tampoc oblidem el col·lectiu de professionals que es va resistir a sotmetre's a aquesta norma indigna. A tot aquest personal sanitari, que per principis, ètica i dignitat, van posar de la seua part per a superar les traves imposades i atendre les persones malaltes que ho necessitaven.

Com déiem, celebrem el canvi de rumb en aquesta matèria. Celebrem que torne a importar més el dret a la salut que una anotació comptable i que les lluites socials per la recuperació dels nostres drets inicien una senda d’objectius aconseguits.

Però això no és el final del camí, sinó solament un pas més, per molt rellevant que siga aquest. Queda pendent la recuperació i millora dels drets laborals dels treballadors i les treballadores de la sanitat i la reversió del sistema públic dels serveis privatitzats. Seguirem lluitant perquè el nostre SNS seguisca sent exemple de qualitat i eficàcia. Ara sí, sense deixar-se a ningú en el camí.

Entradas relacionadas

Últimas entradas