9

ene 2020

Ara, a garantir pensions dignes

9 de Enero de 2020. Josep Antoni Carrascosa

Ara toca fer possible el que sembla ser més difícil, el diàleg social i la concertació tripartida, espais propis per al debat social i l’acord, que tenen l’obligació constitucional de garantir que les reformes estructurals en el mercat de treball i, a més, les politiques socials (pensions), que siguen fruit del consens i no estiguen subordinades als criteris únicament economicistes i de la productivitat que sota el mandra de la flexibilitat sols han servit per a la desregulació laboral.


Toca la sostenibilitat del sistema públic de pensions, atacat constantment per organismes, mitjans de comunicació i col·lectius professionals interessats en la capitalització del sistema i la seua privatització.

Hui cal defensar tota l’estructura del sistema del benestar social, educació, sanitat, prestacions i serveis socials, a més de la justa reivindicació de la dignitat del treball i la seua centralitat per al desenvolupament progressista de la societat. Són conceptes que han de formar part preferent de l’acció del Govern si es vol reequilibrar i revertir situacions sociolaborals de precarietat i d’exclusió, perquè són d’interés general de la ciutadania.

Hem assistit d’un temps ençà a una política econòmica de “casino” i de corrupció, màxim paradigma del neoliberalisme, i el balanç no pot ser més funest. Diu la Constitució que Espanya és un estat social democràtic i de dret que obeeix a una economia social de mercat. Perfecte, això es el que cal defensar individualment i col·lectivament. No debades en les màximes proclamació de la Constitució la paraula i el concepte ‘social’ és predominant i no secundari o marginal.

L’increment de les pensions han de tindre la referència de l’IPC, i no altres variants que sols poden produir a la llarga una pèrdua del poder adquisitiu. No fa massa temps el fons de reserva de les pensions tenia un saldo a favor de 60.000 milions d’euros, un del fons de més garanties i solvent a Europa, a hores d’ara esgotat.

Per tant, hi ha una primera urgència: cal tornar a ingressar en el fons de les pensions 60.000 milions, i activar el Pacte de Toledo, donant-li més garanties d’intervenció al Parlament per a la gestió del fons públic de reserva de les pensions. I una segona urgència per a la sostenibilitat del sistema és una reforma fiscal progressiva, com diu i mana la Constitució. El sistema de pensions es nodreix fonamentalment de les cotitzacions a la Seguretat Social dels treballadors i de les treballadores actius.

Aquesta circumstància necessita de la millora substancial dels salaris i acabar amb un marc del mercat on l’ús i abús de la contractació temporal i a temps parcial no desitjat és la norma i no l’excepció, un fet que han impulsat les reformes laborals de 2010 (PSOE) i 2012 (PP). El sistema és viable i ho pot ser encara més si els pressupostos generals assumeixen algunes prestacions, entre altres mesures. El debat de les pensions no acabarà mentre no es garantisca en la llei davant d’altres interessos mercantils.

Últimas entradas