10

ene 2022

2021: una odissea...

10 de Enero de 2022. Ester Calderon Gambin, Manuel Martínez Solera

Em quede amb una atenció primària prop del col·lapse, que ens continua donant resposta


Segurament en la nit de cap d'any de 2041, moltes no ens recordem dels esdeveniments que enguany ens deixa, igual que qui no recorda la pesseta, per desmemòria, o perquè encara no era ciutadana d'aquest món. Seria necessari doncs, fer un exercici de memòria col·lectiva, per a fer un balanç correcte del que va suposar enguany, quasi capicua, per a totes nosaltres. Doncs bé, si a això ens posem, l’any 2021 no sols va passar per nosaltres la pandèmia de la covid-19.

Així, al bot, i entre tot el que em ve al cap, destacaria l’assalt al Capitoli amb un Trump fora del joc democràtic. La borrasca Filomena i Madrid col·lapsat per la neu. Fenòmens costers reiterats al Mediterrani. La COP 26 amb les seues decebedores conclusions. Els incendis de sisena generació, el canvi climàtic, els seus negacionistes i, com no, el volcà de l'illa de la Palma amb les leccions de resiliència de la seua gent.

En l'àmbit polític patri, 2021 ens va deixar la notícia de la detenció de Puigdemont i la seua posterior posada en llibertat, els indults als condemnats pel procés, els canvis en el Govern de la nació. L’eixida de Pablo Iglesias de la primera línia de la política i la irrupció de Yolanda Díaz, amb el seu més que probable projecte polític.

La crisis con Marruecos y la utilización de la migra[1]ción como elemento político de presión. L'aprovació dels Pressupostos, amb els equilibris necessaris per a un executiu que governa en minoria. Una ultradreta virulenta i grossera, amb el seu discurs de por i d’odi i una dreta ultra, incapaç. La crisi amb el Marroc i la utilització de la migració com a element polític de pressió.

Més enllà de les nostres fronteres una altra vegada, cal destacar les tensions a la frontera d'Ucraïna, la reconquesta de l'Afganistan pels talibans i la constitució de l'Emirat Islàmic. L’Ever Given bloquejant el canal de Suez i l'amenaça de desproveïment a escala mundial. L'adéu d'Angela Merkel, els JJOO, i el fins sempre de Pau Gasol.

Si de comiats parlem, 2021 ha sigut pròdig en aquestes, evidentment per la incidència directa de la covid-19 en primer lloc i unes altres de manera inesperada. Se’n van anar sense demanar permís la icònica Raffaella Carrà, la gran Pilar Bardem, Almudena Grandes amb el seu cor de tinta, l'eterna Chusa de Bajarse al moro i la seua alter ego, Verónica Forqué. També ens van deixar Felip d'Edimburg, Georgie Dann amb el seu chiringuito i un mite de l’esport espanyol com Manolo Santana. Desmond Tutu, Premi Nobel de la Pau i símbol de la lluita contra l'apartheid. En fi, seria inabordable llistar els noms d'amics, familiars i coneguts, o no, que ens van deixar l’any 2021 i que són la pitjor notícia de l'any.

Tornant a altres temes… 2021 va tornar a ser un any ple d'assassinats masclistes, amb 43 dones i 6 xiquets assassinats. Sense dubte una xacra que persisteix, i que hem d'erradicar, malgrat l'emblanquiment d’alguns, el negacionisme d'uns altres i el patriarcat que els empara. Què dir del rècord interromput del preu de la llum, les diferents mutacions del maleït virus i el continu canvi d'estratègies davant de la pandèmia. I de fons, una altra vegada els de sempre, intentant recaptar rèdit electoral de qualsevol cosa per damunt de l'interés general d'aquest país.

No obstant això, malgrat que em deixe moltíssimes coses i que quasi tot el nominat té un caràcter negatiu o nociu, em quedaré amb les bones coses, i, si escau, amb la seua reivindicació almenys. És a dir, em quede amb uns serveis públics, que encara en mínims, col·lapsats i injuriats per alguns, han estat a l’altura gràcies a l’entrega dels seus professionals. Em quede amb una atenció primària prop del col·lapse, que ens continua donant resposta, malgrat les dificultats, el desconcert i en el seu cas al desgovern. Em quede amb l'escut social que ha permés que moltes famílies puguen seguir amb els seus projectes vitals. Em quede amb les consecutives prorrogues dels ERTO, amb un diàleg social que ha tornat a demostrar que és necessari i insubstituïble. Em quede amb la reforma laboral que retorna drets a la classe treballadora i que ens retorna a una negociació col·lectiva i a una concertació social, de la qual mai hauríem d’haver prescindit. Em quede amb les millors dades d'atur de la nostra recent història. Amb l’augment de l’SMI i amb l'acord de pensions.

Què dir més de 2021... Un any candidat a l'oblit, de comiats inesperats, prenyat de dolor, però també d'esperança, de solidaritat. I malgrat el que falta i en el que m'equivoque, us desitge un feliç 2022. Que ens arribe aqueixa normalitat que anhelem, que junts siguem capaços de canviar aquest maleït sistema i que mai perdem la rebel·lia i la capacitat de sorprendre'ns.

Entradas relacionadas

Últimas entradas