Fa uns dies es presentava a la seu de CCOO PV en València el documental “10 para la libertad. Proceso 1001 contra la clase trabajadora”. En el col·loqui que s’obrí al final es va emfasitzar la importància sindical i política de CCOO durant la transició a la Democràcia.

Va costar molt aconseguir les llibertats públiques i els drets, que conformen “l’estat social i democràtic de dret” que gaudim i defensem. També és veritat que el paper de “trencament sindical” (“la ruptura”) que va propiciar el moviment de les CCOO fou un factor de radical novetat i decisiu en l’arribada de la Democràcia. Posar-ho en valor és necessari i és probable que, en ocasions, la dreta ho tinga més clar que fins i tot nosaltres. Per això mantenen un resabiament i odi històric contra les CCOO, que està molt viu encara.

El documental serví per a posar en valor la genial intuïció dels que dirigíen aleshores l’organització, en impulsar un sindicalisme unitari, sociopolític, promotor de formes organitzatives assemblearies i d’ampla participació. El que es va conèixer com “sindicalisme de nous tipus”, capaç de conformar un moviment i, alhora, exercir una representació ampla de la classe treballadora.

Adoptaren unes estructures mínimes i flexibles que permetien representar millor la seua realitat plural i connectar amb altres realitats socials i culturals que facilitaren la identificació, la pertinença, la incorporació i l’enquadrament. Per això es produí, lenta però de forma creixent, la incorporació de molta gent a un moviment sindical que responia, per activa i per passiva, a les necessitats i realitat del món del treball.

Aquestes formes organizatives flexibles i adaptables serviren també com a model i estímul a altres moviments, que avançaren al mateix temps que el moviment sindical, organitzant-se de manera semblant, tot afavorit per les “militàncies creuades” de les persones que militaven en més d’un moviment, reivindicant democràcia i en oposició a un règim que perdia força, però no minvava en crueltat.

No te sentit pretendre “primacies” o parlar d’imitació. Perquè tots els moviments avançaren seguint les seues pròpies lògiques, discursos i estils; també aprenent uns d’altres, perquè la necessitat de canvis democràtics exigien respostes “més o menys temptatives i provisionals”, però urgents. És clar que el règim no ignorava la naturalesa de la seua condició de classe i que el control del món obrer era el seu primer objectiu: en les fàbriques i tallers, en els barris, en la cultura, els estudis...allà on podia cuallar qualsevol forma de “desafecció”.

Encara que els àmbits i les manifestacions variaven, en allò privat o públic...Al règim res li era alié. En un règim totalitari al final tot se simplifica: les persones, o són “incondicionals”, o són “desafectes”. Per això podem dir que el propi règim que mantenia “la guerra de classe” contra les classes populars afavorí respostes col·lectives i solidàries també per reacció.

En el col·loqui després de la presentació de la pel·lícula es feu èmfasi, amb tota justícia, en la importància i intel·ligència d’una força política, el PCE, que amb una forta organització dins del país i amb visió ampla contribuí a teixir diferents fronts de reivindicació de molts sectors d’oposició, amb suport també internacional. És just, es deia en l’acte, reconèixer el paper del PCE i d’altres forces comunistes que arreplegaren, amb bona pedagogia també, valors republicans, interpretant-los i adaptant-los a la nova situació. Aquesta presència plural organitzà el moviment, durant conflictes oberts, però també en la tasca permanent, quotidiana, de despertar, estructurar i organitzar la consciència col·lectiva i els instruments més eficaços de reivindicació.

Crec que l’aportació del PCE i d’altres forces comunistes fou determinant en ajudar a organitzar una oposició plural i eficaç contra la dictadura. Però igualment crec que no s’ha reconegut tant, i és injust, el paper d’altres organitzacions que propiciant una militància obrera plural ajudaren, des del principi, a que el sindicalisme de CCOO fora de “nou tipus” de debò. Aquesta “pluralitat organitzada” feu més atractiu el conjunt del moviment d’oposició, obert i divers.

Afavorí i utilitzà metodologies d’aprenentatge col·lectiu, així facilità l’anàlisi d’experiències i la incorporació de molts subjectes i agents cap a un autèntic moviment de masses d’ampli abast, reflex, per “reacció”, de la totalitat que pretenia representar “orgànicament” el règim franquista.

Si tot haguera estat controlat i interpretat, dins d’una lectura única, de les situacions per les que travessaven les classes populars, els resultats no hagueren sigut els mateixos, ni en generalitat, ni en incidència, ni en resultats.

L’oposició al franquisme havia de ser plural perquè la societat cada vegada ho era més, amb canvis i crisis profundes (resumides en el que es coneixeria com a “dècada prodigiosa”)... i perquè l’horitzó, independentment dels “grans relats” que se feien servir, no podien abocar més que a una societat que trencara la continuïtat del règim de “democràcia orgànica i de representació totalitària”.

Després de vore el documental del procés 1001, que motiva aquesta aportació, cal que agraïm el sacrifici i militància d’aquells dirigents, per la seua entrega, la seua intel·ligència política i la seua representació. Però no menys hem d’agrair la pluralitat de militàncies que sapigueren suscitar, convocar, organitzar i representar.

No s’obtingué tot el que aquells dirigents pretenien (el congrés sindical constituent, la coordinació COS,...ni altres propostes), però si mantingueren una ampla “pluralitat organitzada” capaç d’atraure, convocar, fer plausible un ampli i nou moviment d’oposició democràtica. Ho aconseguiren més per l’autoritat que dona el compromís consegüent, que per qualsevol exercici de “poder”, que també estigué present en la mesura que la Informalitat havia de cedir a les decisions orgàniques.

Enguany que es fan 75 anys de la creació de la HOAC, vull exemplificar i fer esment de la seua significació dins d’aquesta “pluralitat organitzada” com a moviment cristià compromès en el món obrer, que recolzà el moviment unitari de les CCOO en el seu naixement.

Aquesta contribució fou més significativa perquè en un moment en que calia superar les formes antigues de sindicalisme heretades, ens aportà una metodologia d’anàlisi de la realitat del món obrer, que permeté l’adaptació permanent i la formació de noves i nous militants (els relleus tan necessaris).

Ens aportà una “moral” en tots els sentits d’aquesta paraula, de compromís basat alhora en conviccions i responsabilitats. Feu impossible (com diu Joaquin Arriola) l’alternativa d’un sindicalisme “confessional” com alguns pretenien. Aportà al moviment obrer, i particularment al moviment unitari sindical de les CCOO, una sensibilitat crítica, arrelada en el poble, que apostava per una genuïna representació plural de la classe i un compromís conseqüent.

Reivindicava, front a la temptació d’autoreferencialitat de l’organització, el permanent “descentrament solidari”, per a organitzar a la part pitjor tractada i reconeguda del món obrer, la més necessitada de l’organització sindical o la més allunyada, per diferents condicions, dels sectors “formals”, que podien assolir una mínima representació, tot i que fora dins del “vertical”.

Creia i defensava que totes les persones “obreres” devien ser subjectes del seu alliberament i millora, el que corresponia a la seua dignitat, sense acceptar subalternitats ni manipulacions.

Què pot aportar el record d’un fet històric com la caiguda de Pozuelo, el juí contra la direcció de CCOO, les dolentes circumstàncies que l’emmarcaren? Per a mi, a més de retre homenatge a aquells dirigents, la seua entrega, intel·ligència i militància política, també a les persones que directament els donaren suport, a la solidaritat que s’expressà i organitzà a l’estat i internacionalment i a la implicació de col·lectius i moviments que s’identificaren amb la lluita obrera a la que consideraren un eix fonamental de reivindicació i un suport de la seua pròpia lluita en els moviments socials (feminista, per l’amnistia, per una justícia democràtica, per uns barris ben dotats i respectats, per la llibertat i la pau,...) i en els moviments polítics d’oposició.

Si és de veres que la renovació del moviment sindical només es pot fer des de les perifèries, aquestes són plurals i han de ser escoltades, exercir com a subjectes de l’aprofundiment democràtic i la reivindicació ciutadana.

Cal superar el distanciament i els neguits. Construir des de la pluralitat, situant al centre les condicions obreres i la dignitat de les persones, amb una visió antropològica actualitzada, que considere totes les dimensions i revindicacions sorgides d’aquestes condicions. (No només les productives, també les predistributives, les de democràcia en el treball, les distributives,... hi incloses les de protecció social, les de cura de persones i de l’ecologia, les de reconeixement social, de justícia, igualtat i fraternitat...). Amb visió reivindicativa, però també “estratègica” per a superar el capitalisme cada vegada més deslegitimat i bastir una nova societat justa, igualitària, sòbria i comunitària.

En la comesa de la renovació del moviment sindical no ens falten exemples, tampoc valors, ni ganes. Haurem d’escoltar les realitats plurals avui del món obrer, amb la profunda convicció que no podem malbaratar la nostra història com a força, record i compromís.