23

may 2018

Ramiro Reig: In memoriam

23 de Mayo de 2018. Pere J. Beneyto

Quan fa a penes uns dies visitàvem l'excel·lent exposició sobre els 50 anys de CCOO PV en La Nau, Ramiro va comentar que el que més li havia agradat era que no queia en personalismes sinó que oferia un relat col·lectiu, el de la història obrera i la reconstrucció del sindicalisme.


Semblarà, doncs, contradictori elogiar, ara que acaba de morir, la singular trajectòria personal i social de qui sempre va defugir el protagonisme fatu i va orientar la seua vida al compromís amb les persones oprimides, però també tenim dret a reivindicar la memòria dels millors dels nostres, especialment quan, com en aquest cas, es creua d'una manera o altra amb la de molts.

Va nàixer a Xàtiva, en el si d'una família de classe mitjana, mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil els ressons de la qual enfrontarien aquest país durant dècades. Després d'iniciar estudis de dret a Madrid, va ingressar en la Companyia de Jesús als 18 anys, on inicia un llarg itinerari formatiu (magisteri, filosofia, teologia i història) que li va portar per diverses universitats espanyoles i europees (Innsbruck, París) i va constituir la base de la seua posterior trajectòria intel·lectual i vital.

De tornada a València, es va ordenar sacerdot i en l’any 1969 va iniciar la seua activitat docent en les Escoles Professionals San José, la qual cosa el va posar en contacte amb el món del treball i el moviment de les Comissions Obreres, que en aquells dies tractava de recompondre's de les agressions repressives de la Dictadura. Amb la seua habitual humilitat, no exempta de tocs humorístics, ell deia que va començar de logista, aportant locals per a reunions i multicopistes per a pamflets, però la veritat és que el seu compromís militant va ser creixent i va acabar detingut, el 25 d'octubre de 1970, en una batuda policial, i posteriorment processat pel Tribunal d'Ordre Públic.

Després de mesos de reclusió forçosa en un col·legi jesuïta, el jutge va decretar la seua llibertat provisional i poc després Ramiro es va incorporar a la Missió Obrera, moviment d'inspiració francesa que apostava per la inserció directa dels sacerdots en el món del treball i que, en el cas espanyol, constituïa un doble revulsiu ja que implicava, a més, la denúncia de les connivències eclesiàstiques amb la dictadura. Es tractava, com diria temps després en un llibre d'entrevistes (De la misa al tajo), “…no sols de donar testimoni de l'Evangeli, sinó d'integrar-nos en els moviments socials”.

Durant vuit anys treballaria (…i seria acomiadat) en xicotets tallers (de llums, pintures, plàstics) i grans fàbriques del sector de la fusta (Vilarrasa, Palmero), alhora que iniciava la seua militància comunista i augmentava la seua participació en el moviment sindical, fins a assumir responsabilitats de direcció en el primer Congrés de CCOO PV (maig de 1978).

Una vegada conclòs el mandat congressual, i davant les dificultats de tornar al treball manual en plena crisi econòmica i “fitxatge” sindical, va realitzar la seua particular reconversió postindustrial cap al sector de l'ensenyament, on inicia una llarga i fructífera línia d'investigació acadèmica que li va permetre obtenir primer el doctorat en la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre el populisme blasquista i, poc després, plaça de professor en la de València.

D'aquells anys són les seues primeres publicacions importants: Feixistes, rojos i capellans (en col·laboració amb Josep Picó); Obrers i ciutadans; Blasquistas y clericales, que juntament amb la seua biografia de Blasco Ibáñez, l’acreditarien d'ara endavant com a l’especialista més qualificat en l'obra literària i, sobretot, sociopolítica del controvertit autor valencià.

Entre 1989 i 1995 va ser membre del Consell Valencià de Cultura, a proposta del PC, on col·laborà estretament amb el cardenal Tarancón, en un exercici pràctic, i fins i tot pedagògic, del compromís d’ambdós amb el diàleg i la reconciliació, del qual sols li incomodaven les generoses dietes pecuniàries per assistència a les sessions corresponents que acabava transferint a la caixa del seu partit, mantenint sempre un estil de vida austera en els modestos pisos de l'extraradi que compartiria amb els seus companys jesuïtes (Rafa, Alberto, Jaume, Joan…).

Juntament amb la seua dedicació docent com a professor d'història i institucions econòmiques, que va seguir mantenint fins a la seua jubilació en l’any 2006 en complir setanta anys, va desenvolupar una nova línia d'investigació sobre història empresarial de la qual va donar compte en nombrosos articles en revistes especialitzades, obres col·lectives (Cien empresarios valencianos) i monografies pròpies (Las grandes corporaciones del siglo XX), en les quals combinava la defensa de l'economia productiva i el model empresarial schumpeterià amb la crítica feroç de l'especulació financera i les polítiques antisocials.

I tot això, alhora que mantenia el seu compromís amb el cristianisme de base, la lleialtat crítica amb el seu partit i la col·laboració permanent amb CCOO, de la seua Fundació d'Estudis va ser president durant molts anys, contribuint al relat coral del sindicalisme en la lluita per la justícia, la defensa de la dignitat del treball i de la classe treballadora. Fins i tot en els últims mesos, quan ja estava malalt, seguia acudint a les reunions a què era convocat, i redactant papers per a publicacions del sindicat. La seua ha sigut, doncs, una llarga vida d'estudi, de treball i de compromís, la d'un home bo, amic entranyable, militant fidel, intel·lectual brillant i… per sobre de tot, company!

Entradas relacionadas

Últimas entradas