Amb una conferència-debat a la seu de CC.OO. sobre El sindicalisme a Alcoi: d’ahir a hui, acaba el cicle commemoratiu del 150é aniversari de la revolta obrera coneguda com “els fets del petrólio” -promogut per una Comissió integrada per representants de l’Ajuntament, del Centre d’Estudis Històrics i de tots els sindicats- i que, des del proppassat 1er de Maig, s’ha concretat en exposicions, visites guiades als llocs de memòria, publicacions documentals i la intervenció de qualificats especialistes en la matèria..

Des de la primera gran investigació de Manuel Cerdà (Lucha de clases e industrialización, Almudín, 1980), diferents historiadors, majoritàriament alcoians (García Bonafé, Aracil, Beneito, Santonja, Parra…), han aportat documentació i anàlisis solvents per a explicar el context, les causes, el desenvolupament i els efectes d’uns fets durs, colpidors i luctuosos…, d’un esclat de fúria reivindicativa que va commoure la ciutat d’Alcoi l’estiu de 1873.

A mitjan el segle XIX Alcoi havia esdevingut un dels primers i més importants nuclis de la revolució industrial a Espanya, especialment als sectors tèxtil i paperer, després d’un accelerat procés de mecanització i concentració fabril que ja en març 1821 provocà la protesta ludita de 1.200 treballadors de la contornada que, havent-se quedat sense feina, assaltaren la ciutat i acabaren cremant 17 màquines de cardar recentment instal·lades.

La ciutat, farcida de fàbriques vora riu i als barrancs que la travessen, s’assemblava al Manchester que descrivia Dickens en Tiempos difíciles. El fum del carbó i la pols de la borra surant per l’aire, l’olor penetrant de les tintes, el colpeteig dels batans i el soroll permanent dels telers, la humitat de les tines papereres…, tota una atmosfera bruta i espessa que es palpava als carrers i penetrava a les mateixes llars dels treballadors, aquelles cases de dos claus estretes i fosques.

Uns treballadors que feien jornades de 12, 14 i fins i tot 16 hores sis dies a la setmana, incloent-hi dones i xiquets a partir dels 6 anys que, en la dècada dels setanta, representaven el 34 i el 15 per cent, respectivament de la població ocupada a la ciutat que aleshores estava al voltant de les 9.500 persones. I ho feien a canvi de jornals de misèria que no garantien els mínims de subsistència, amb el resultat d’una alimentació i condicions de vida molt deficients que sovint provocaven estralls epidèmics (còlera, pallola, tuberculosi…) amb altes taxes de mortalitat, especialment infantil, i una esperança mitjana de vida de 35 anys, tal i com documentarien poc després els informes de la Comisión de Reformas Sociales.

Tot plegat, configurava una ciutat creixentment desigual, entre una burgesia rica que feia ostentació del seu poder en casalots, palauets i Cercle Industrial, enfront d’un proletariat pobre i explotat que, a poca distància, treballava i malvivia en condicions precàries i al qui, amb prou feines, tant sols arribaven les molles sobrants del creixement econòmic.

Quan s’acomplia justament un segle dels fets del petrólio, un altre alcoià, Ovidi Montllor, ho explicaria molt bé amb una cançó que reivindicava el passat per projectar-lo cap al futur:

Conscients de l’explotació

no hi haurà més solució

que aprofitar l’ocasió.

I allò que es diu, amb passió

fer valer la nostra raó,

perquè…

Ja no ens alimenten molles,

ja volem el pa sencer…!

En la presa de consciència de l’explotació i la lluita pel pa sencer jugarà un paper decisiu l’associacionisme obrer que en Alcoi fou capdavanter. De fet, en el primer Congrés Obrer (Barcelona, desembre de 1868), on s'assegueren les bases de la secció espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), ja hi participà un delegat alcoià, Agustí Valls, en representació de la Sociedad de Tejedores de Lana, i cinc anys després, en el III Congrés (Córdoba, gener de 1873) la delegació alcoiana fou la segona més important, en representació de vora 2.000 afiliats, raó per la qual la seu de la Comissió Federal de l’AIT, s’instal·larà des d’aleshores a la ciutat, sota la coordinació d’un jove mestre d’escola, Severí Albarracín que, junt amb l’obrer de vila Francesc Tomás i el fonedor Vicent Fombuena dirigiran el Comité de Salut Pública en juliol de 1873, després de l’assassinat de l’alcalde Albors i el derrocament de la corporació municipal.

Tot i que els fets d’aquells dies dramàtics i el nom mateix del Comité duien ressonàncies de la Comuna de París (març-maig de 1871), en el cas alcoià es tractava d’una revolta d’orige proletari i orientació anarquista, diferent de la francesa que inclogué també demandes i col·lectius d’altres sectors socials (burgesia urbana, artesans, professionals…) i ideològics (republicans, socialistes, comunistes…).

A partir d’ahí la història és coneguda: des de feia tres mesos els paperers d’Els Algars, en Cocentaina, mantenien una vaga en demanda d’un augment salarial de dos rals i la jornada laboral de 8 hores, a la que després d’una multitudinària assemblea de solidaritat, el 7 de juliol de 1873 a la plaça de bous d’Alcoi, s’adhereix la Comissió Federal d’AIT, fent seues les reivindicacions plantejades i convocant a partir de l'endemà una vaga general a tota la comarca, que prompte serà seguida per més de 8.000 treballadors.

Feia tant sols uns mesos de la proclamació de la I República, presidida aleshores pel federalista català Francesc Pi i Margall, i a l’Ajuntament d’Alcoi pel lliberal Agustí Albors. Inicialment, el nou règim havia despertat grans esperances entre les classes populars, que aviat quedaren decebudes en prioritzar els governants els canvis econòmics i polítics sobre les demandes obreres impulsades pels anarquistes que, a més a més, incloïen un fort component de radicalització excloent, com es desprén de la circular número 8 que va fer pública la Comissió Federal d’AIT:

“La República es el último baluarte de la burguesía, la última trinchera de los explotadores de nuestro trabajo y un desengaño completo para todos aquellos hermanos nuestros que todo lo han esperado y esperan de los gobernantes”

La negativa dels empresaris, amb el suport de l’alcalde, a atendre les reivindicacions obreres encoratjarà encara més el conflicte: el dia 9 l’assemblea reunida davant de l’Ajuntament exigeix la dimissió de tota la corporació municipal, Albors s’hi nega i a primera hora de la vesprada dispara des del balcó un tret a l’aire ordenant la desocupació de la plaça i des del campanar de Santa Maria, una trentena de guàrdies comencen a disparar, ara sí, contra la gent que tracta de fugir espaordida.

La lluita durarà més de vint hores, entre barricades, assalts a cases i edificis oficials, incendis…, amb el balanç final de 16 morts: l’alcalde, 6 guàrdies municipals, tres internacionalistes, un guàrdia civil, un dels majors contribuents, un corredor de comerç, un recaptador de contribucions i el conserge del Club Carlista.

La ciutat restarà durant uns dies sota el control del Comité revolucionari encapçalat per Albarracin, fins a l’arribada de les tropes enviades pel Govern, moment en el qual s’iniciarà una repressió ferotge: 717 processats (quasi el 10% dels participants en la vaga), dels quals 287 passarien anys de presó sense judici, a més de 56 internacionalistes que aconseguiran fugir.

El fracàs insurreccional tingué també greus conseqüències socials: la venjança patronal retallà els anys següents en un 20% els salaris, les condicions de vida dels treballadors empitjoraren encara més i les seues organitzacions romandran il·legalitzades durant molt de temps, mentre s’eixamplava la divisió entre els dos grans corrents del moviment obrer internacional (anarquistes i marxistes).

A finals d’aquell mateix any, Friedrich Engels enviava des de Londres quatre llargs articles a la revista Der Volkstaat sota el títol genèric de “Los bakuninistas en acción”. La traducció que citem és la que Manuel Sacristán va incloure al volum Marx-Engels. Revolución en España (Barcelona, Ariel, 1979).

El dirigengt marxista feia una revisió molt crítica de, entre altres, la insurrecció alcoiana, qualificant als seus dirigents d’aventurisme violent i manca de capacitat estratègica per no saber aprofitar l’oportunitat que representava el govern de Pi i Margall per bastir aliances amb els republicans més progressistes…, per acabar dient que “…los bakuninistas nos han dado en España un ejemplo insuperable de cómo no se hace una revolución”.

Amb la perspectiva del temps i les lliçons de la història, convindrem en el fet que Engels tenia raó respecte del com…, però pel que fa al per qué de tot allò, són els treballadors els qui tenien raons sobrades per a la protesta…, i així ha quedat en la memòria col·lectiva.