12

mar 2019

Una més

12 de Marzo de 2019. Manolo Martínez Solera

Aquest 8 de març ha sigut una jornada per a la història. Un èxit clamorós de la lluita feminista, però el 8 de març també va morir assassinada una dona, una més. El dia 9 una altra, el 10 altra...


La ultradreta reaccionària i el seu discurs negacionista i antifeminista són, a la meua manera d'entendre, amplificadors d'una situació ja de per si mateix insuportable. La seua falta de responsabilitat política i social, els fa responsables de cada assassinat, cada mort... Els converteixen en manada.

Altra dona assassinada, que no morta, altra dona violada. Una més.

Diferents assassins, un mateix inductor. L’heteropatriarcat supremacista i el seu braç executor, el masclisme criminal, sicari.

Com a còmplices necessaris una justícia escorada, doblegada als designis de la ultracatòlica i pretèrita Conferència Episcopal, i l'insuportable silenci d'una societat adormida, perduda.

Tinc una filla, una germana, una companya, nebodes, amigues... i no sé què dir cada vegada que les sent contar, una més.

No tinc opció, no puc fer altra cosa que prendre partit. Partit per la vida, per la llibertat, per la igualtat plena i efectiva, per les dones.

Amb cada violació, cada sentència injusta, em sent una més. Amb cada vexació, sóc una més. Jo sí us crec.

En cada por que us aguaita, cada insult que us dediquen, cada assetjament que patiu, sóc una més.

Entenc la pedagogia com a única i difícil solució. Costosa en temps i esforç, però l'única que garantirà un futur lliure d'aquesta xacra. Una pedagogia que no pot estar subscrita exclusivament a l'àmbit docent. Els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat, en la totalitat dels seus àmbits públics i privats, ha de sentir-se partícip d'aquest esforç just i necessari.

Tenim un deute amb el 50 % de la societat, tenim un deute amb les dones. És evident que la nostra societat no s'esforça suficient, notori el sofriment que genera en el nostre esdevenir democràtic, i la nostra convivència diària.

Les estan matant, violant, agredint, vexant, i no hi fem prou.

No esteu soles, moltes i molts estem ací per ser-ne una més, per lluitar pels nostres drets, per prestar veus a les que no en tenen. Som més, som millors i estem disposades a aconseguir una societat feminista i lliure de prejudicis.

El 8 de març he fet vaga com una més, i juntes hem exigit la fi d'aquesta sagnia. Hem demostrat que la causa de les dones no té marxa enrere, que la nostra societat serà feminista, que la barbàrie tindrà fi.

El 8 de febrer, a Madrid, 10.000 sindicalistes li exigíem al Govern que passés de la paraules als fets, de les bones intencions, a les publicacions en el BOE. En matèria d'igualtat efectiva no poden fer-se passos enrere, no cap involució en els nostres drets.

Casado deia fa poc, amb el desvergonyiment supí que només proporciona una ideologia rància i arcaica, que el futur de les pensions està als vostres úters, que el problema és de gestió i de baixa productivitat.

Doncs bé Pablo, les dones no són màquines expenedores de classe obrera per a nodrir les vostres plusvàlues. El 28 d'abril ho tindrem en compte i com diu la meua estimada Pilar, votarem com a dones, votarem com a classe treballadora.

I el més important, les dones no estan soles, i mai més ho estaran. En els nostres drets, ni un pas enrere.

En CCOO lluitem perquè cada dia siga 8 de març.

#NiUnaMés

Entradas relacionadas

Últimas entradas